sitesize.net/joan vila-puig/about

JOAN VILA-PUIG MORERA. (Sabadell 1961)

Des d' una formació escultòrica, m’he especialitzat en l’espai urbà i natural, treballant en diferents projectes interdisciplinaris que pretenen tenir una visió múltiple de l’anàlisi, la comprensió i la intervenció en espais en els que cal participar dels interessos ambientals així com de les necessitats socials i culturals.

1982 Estudis d' art, Escola EINA.
1987 Llicenciatura en BELLES ARTS, especialitat d' Escultura. Universitat de Barcelona.
1987 Beca Erasmus. Winchester School of Art.
1992 Curs postgrau: ARQUITECTURA DEL PAISATGE. Facultat d' Arquitectura, Barcelona.
1994 Beca d' intercanvi Catalunya/Rhone-Alpes. Generalitat de Catalunya. Residència al centre ART3, Valence, França.
1994 Taller QUAM: Rodney Graham
1995 Taller QUAM: Federico Guzman
1996 Taller QUAM: Francesc Torres
1999 Seminari HANGAR: Art electrònic i interactivitat.
2000 Creació del col·lectiu NODA. Residència a HANGAR. Centre de producció d’arts visuals i multimèdia.2002 Direcció del taller T.A.O. rio Ripoll, Sabadell, Escola Municipal d' art ILLA

JOAN VILA-PUIG MORERA. (Sabadell 1961)

Desde una formación escultórica me he especializado en trabajos en el espacio urbano y natural, en proyectos interdisciplinarios que pretenden tener una visión múltiple del análisis, la comprensión y la intervención en lugares en los que es necesario participar de los intereses ambientales así como de las necesidades sociales y culturales.

1981-83.Estudios de arte, Escola EINA
1987.Licenciatura en BELLAS ARTES, especialidad de escultura. Universitat de Barcelona.
1987.Beca Erasmus, Winchester School of art.
1992-93.Curso de postgrado ARQUITECTURA DEL PAISAJE. Escuela de arquitectura de Barcelona.
1994.Beca de intercanbio Catalunya / Rhone Alpes. Generalitat de Catalunya.Centro ART3 Valence.
1994.Taller QUAM: Rodney Graham
1995. Taller QUAM: Federico Guzman
1996. Taller QUAM: Francesc Torres
1999. Seminari HANGAR (Konic): Arte electrónico y interactividad.
2000. Creación del colectivo NODA. Residencia en Hangar. Centro de producción de artes visuales y multimedia.

JOAN VILA-PUIG MORERA. (Sabadell 1961)

1981-83. Art studies, EINA school
1987. FINE ARTS , sculpture. Barcelone university.
1987. ERASMUS . Winchester school of art.
1992-93. LANDSCAPE ARCHITECTURE. Barcelona Uniersity.
1994. Hosted ART3 Valence .Catalunya - Rhone Alpes..
1994.QUAM workshop: Rodney Graham
1995.QUAM workshop: Federico Guzman
1996.QUAM workshop: Francesc Torres
1999.HANGAR workshop (Konic): electronic art and interactivity
2000.NODA group, hosted in HANGAR production center of visual art , Barcelona.

PROJECTES I CONCURSOS

2002 Concurs REUS-GAUDÍ
2001 Concurs d’escultura en homenatge a Lluís Companys. VALLS. (Primer premi)
1999 Projecte d’escultura monumental per l’Ajuntament de MOLLET DEL VALLÈS. Amb Silvestre Oliveras
1998 Concurs JARDI D’HIVERN, per la creació d’un jardí temporal en el pati de les dones del CCCB. Amb Rafael Balanzó (arquitecte) i Marta Tous (Interiorista)
1998 Projecte d’escultura monumental per la rotllana de circulació de Bellaterra.
1998 Projecte per EUROPAN 98 Amb Rafael Balanzó i Thor Olav Solbjor (arquitectes)
1996 Projecte d’escultura monumental per el passeig marítim de ROSES.
1995 Projecte de solució funcional, paisatgística i escultòrica per Bodegues TORRES a Pacs dels Penedès (Barcelona). Amb Enric Llimona (arquitecte) i Joan Madorell (paisatgista).
1993 Projecte d'una escultura urbana a MOLLET DEL VALLES (Barcelona). Amb Silvestre Oliveras (escultor).
1992 Projecte de solució escultòrica per la rotllana de circulació de BELLATERRA,(Barcelona).Amb Jordi Fàbregas (jardiner).
1992 Concurs d’ordenació d'una plaça pública a IGUALADA (Barcelona) amb Rafael Balanzó (arquitecte) i Rosa Polan (paisatgista).
1991 Concurs d'escultura ciutat de SABADELL. Primer premi i realització d'una escultura monumental.
1990 Simposi d'escultura a ALBIGNY SUR SAONE (França). Realització d'una obra per un espai públic.
1989 Concurs d'escultura del districte de LES CORTS, Barcelona.
1987 Concurs INVENTER 89, de commemoració del segon centenari de la Revolució francesa. Amb Angel Arjona (escultor).

PROYECTOS Y CONCURSOS

2002. Concurso REUS - GAUDÍ
2001. Concurso de escultura homenaje a Lluís Companys (primer premio)
1999. Proyecto de escultura monumental para el ayuntamiento de Mollet del Vallès. Con Silvestre Oliveras.
1998. Concurso JARDIN DE INVIERNO, CCCB Barcelona. Con Marta Tous (interiorista)Rafael Balanzó y Thor Olav Solbjor (arquitectos)
1998. Proyecto de escultura, rotonda Bellaterra.
1998. Proyecto para EUROPAN 98, con Rafael Balanzó y Thor Olav Solbjor (arquitectos)
1996. Proyecto de escultura monumental, paseo marítimo de ROSES
1995. Proyecto de solución funcional, paisajística y escultórica para las bodegas TORRES en Pacs del Penedés, con Enric Llimona (arquitecto) y Joan Madorell (paisajísta)
1993. Proyecto de una escultura urbana en Mollet del Vallès. Con Silvestre Oliveras (escultor)
1992. Proyecto de solución escultòrica, rotonda de Bellaterra. Con Jordi Fabregas (jardinero)
1992. Concurso de ordenación de una plaza pública en IGUALADA. Con Rafael Balanzó (arquitecto) y Rosa Polan (paisajísta)
1991. Concurso de escultura ciudad de Sabadell. Primer premio y construcción de una escultura monumental.
1990. Simposio de escultura ALBIGNY SUR SAONE, realización de una escultura en el espacio público.
1990. Concurso de escultura del distrito de LES CORTS, Barcelona.
1987. Concurso INVENTER 89, conmemoración del 2º centenario de la Revolución francesa, con Ángel Arjona .

PROJECTS AND COMPETITIONS

2002. Competition REUS - GAUDI
2001. Sculpture competition homage toLluís Companys (first prize)
1999. Sculpture project, city town of Mollet del Vallès. With Silvestre Oliveras (sculptor)
1998. Competition, WINTER GARDEN cccb Barcelona. With Marta Tous (interiorista), Rafael Balanzó and Thor Olav Solbjor (architects)
1998. Sculpture project, round about, Bellaterra
1998. Competition EUROPAN 98, With Rafael Balanzó and Thor Olav Solbjor (architects)
1996. Sculpture project, promenade ROSES.
1995. Functional, landscape and sculpture project to the TORRES wine cellar, Pacs del Panedés. With Enric Llimona (architect) and Joan Madorell (landscape architect)
1993. Sculpture project, Mollet del Vallès. With Silvestre Oliveras (sculptor)
1992. Round about project Bellaterra. With Jordi Fabregas (gardener)
1992. Competition, Public square IGUALADA. With Rafael Balanzó (architect) and Rosa Polan (Landscape architect)
1991. Sculpture competition, SABADELL (first prize)
1990. Sculpture simposium. ALBIGNY SUR SAONE. Sculpture in a public space.
1990. sculpture competition, LES CORTS Barcelone.
1987. Competition, INVENTER 89, second centenary conmemoration to the french revolution. With Ángel Arjona.

JOAN VILA-PUIG CONVERSA AMB MARTI PERAN.
Publicada a ESQUERP nº 1. Reus tardor 2000.

MARTÍ PERAN- En les teves obres d'escultura en espais públics poses molt més èmfasi en la relació i veïnatge en el que s'ubica l'obra com a context físic i ambiental que en el context cultural i social. Pot ser això una distinció entre el treball d'art públic i el d'escultura en espai exterior?

JOAN VILA-PUIG- Per formació, pràctica i caràcter, tinc més facilitat per llegir, per conèixer i identificar-me amb el context físic que amb un context social.
Quan parlem d'art públic, ara ens referim més a una necessitat que a una tipologia d'activitats, una confluència de disciplines en l'àmbit comú d'una aplicació social de les activitats artístiques, allunyades de la inclinació a treballar principalment en l'interior de la seva pròpia especificitat. Aquella que busca una lògica pictòrica, escultòrica, cinematogràfica,etc. Hi contribueix també la dissolució d'aquestes mateixes disciplines, que en el cas de l'escultura permet identificar actualment qualsevol tipus de intervenció objectual o espacial.
Sempre he intentat fer escultura, malgrat fos art públic, defensant un cert grau de valors escultòrics que crec poden tenir una influència social que cal considerar amb unes mesures temporals i espacials diferents a d'altres actuacions. En molts casos perquè s'identifiquen amb l'imaginari urbanístic, i en d'altres per que lligades a una intenció de permanència busquen uns efectes i identificacions a més llarg termini.
Tot i així, defenso un tipus d'intervencions artístiques que es justifiquin per unes relacions específiques amb el que podríem anomenar un context donat que s'ha d'interpretar i que imposa unes condicions.
Davant d'això intento tenir dues actituds: La de llegir el context, dissoldre's en ell, tenir-hi una actitud passiva, en negatiu que desvetlli potencialitats presents o latents, creant els mecanismes per fer-les visibles.
I la que partint d'aquesta potencialitat del lloc o inclús sense tenir-la en compte, crea actuacions fortes que transformen i canvien les relacions existents.

Probablement aquestes dues actituds es superposen com a integració en un lloc i com a construcció d'un lloc.

Si, però aquest punt de partida hi ha de ser per que condiciona el tipus d'intervenció. Si es vol fer aparèixer relacions i potencialitats del context, l'objecte i la pròpia actuació s'ha de fer més invisible, creant els elements per que aparegui quelcom que no és la obra. Seria un actuar per delegació mentre l'altre ho seria per substitució.

Les teves intervencions es situen en un marc de paisatge urbà mai d'ordre natural. En zones de perifèria urbana que obliguen a un diàleg i intersecció amb l'arquitectura i per tant no properes a formes de Land Art.

Trobo molt complicat fer intervencions a la natura. M'he intentat situar en el límit de l'urbà, mirant el natural des del cultural.
Respecte de la natura m'interessa el sentit orgànic de transformació i canvi constant, de combinatòria infinita. I situat en aquesta posició de límit m'agrada pensar que es pot tenir aquesta mateixa percepció de constàncies i canvis en una combinatòria infinita respecte dels fenòmens de la cultura, com un organisme amb les seves lleis, els seus canvis i adaptacions.

En l'encontre amb l'arquitectura, quan s'ha de contribuir a la regeneració territorial de zones residuals o perifèriques, com salves la contribució per una banda a un urbanisme donat i simultàniament la possibilitat d'afegir quelcom, creant petites escletxes per on aquest urbanisme es pugui oxigenar amb intervencions d'un altre caire?

Parlar de regeneració vol dir fer-ho d'un territori malmès que s'ha de reconduir. El problema està en que moltes d'aquestes actuacions s'han de fer creant llocs nous. Aleshores si hi ha una mala actuació és per que hi hagut una mala actitud prèvia.
Treballem en la creació d'un lloc físic i material, però el vertader lloc de l'escultura és l'espectador. La intenció és treballar amb l'espectador i en ell, poder transmetre idees a nivell de mentalitat.
Però també s'ha de poder resoldre a nivell formal i s'ha de conèixer com treballa l'arquitecte i l'urbanista per entendre que sovint la seva actuació genera marges, zones residuals. Mai m'ha importat treballar en els marges, inclús considero que en molts casos es poden invertir aquestes situacions, creant valors que posin en evidencia que el vertader marginal és l'actitud inadequada. Reactivant -doncs ja estant activades- les preexistències, la memòria, o aportant qualitats ambientals millors.

La idea de paisatgisme té una tradició prou basta. En quin sentit t'interessa treballar dins d'aquest gènere?

Igual com no hi ha un únic paisatge, hi haurien molts paisatgismes. Cada disciplina que s'ha creat al voltant d'aquesta idea ha generat una visió determinada de pasatgisme i de veure i destacar una sèrie de relacions en el paisatge. Per això m'ha interessat treballar amb persones que poden tenir una visió diferent a la meva.
El territori és quelcom de múltiple en el que tots hi estem implicats, arquitectes, biòlegs, enginyers agrònoms, gestors polítics i també artistes. Si tot això es posa en comú, cal veure quina idea de paisatge es genera i quin tipus d'actuació es pot fer des d'aquesta complicitat.

En la idea de treballar en equip hi ha implícit la necessitat de parlar d'una autoria col· lectiva.

Hi ha un treball en equip en les intervencions a l'espai públic que es justifica en el límit de les pròpies capacitats de dominar tot l'instrumental físic i conceptual.
A part d'aquest hi ha un treball en equip que és una posició ideològica, que el valora com la creació d'un territori comú en el que l'específic de cada disciplina es dissolt en una necessitat compartida. Es pot aprendre molt en un treball que es podria dir en negatiu, en el que la suma cal que sigui una resta d'especificitats professionals i de visions particulars. I en això l'art hi ha d'aportar la seva capacitat integradora i sintètica.

En quan a l'objecte escultòric, és evident que treballes amb un repertori de recerques formals, materials i cromàtiques que no són gens neutres ni arbitraries. Quina és la importància d'aquest treball formal i de la incorporació del color en aquestes formes?

M'ho plantejo com l'administració d'una riquesa i alhora com un límit. La materialitat de l'escultura correspon a la relació física amb l'objecte, i al mateix temps a l'imaginari de la matèria. Com ens relacionem amb els materials i com ens els imaginem. Tenim per una banda una descripció abstracta i críptica del que és la matèria donada per la física contemporània, i al mateix temps una experiència totalment falsejada i mediatitzada en les nostres relacions amb els objectes quotidians fets tots ells d'aparences visuals i qualitats superficials.
En el treball de formalització hi ha sempre un llenguatge i una sintaxi. Actualment en molts casos està excessivament mediatitzada per la geometria, quan en realitat de geometries també n'hi han moltes, com es pot veure si investiguem la riquesa de formes de la natura en la infinitud de relacions que permet.
Però cal que aquesta formalització sigui per una part significant i que respongui a unes circumstancies i necessitats lligades a la definició d'un context. I en això parlaria de límit en voler superar la necessària manipulació de la matèria i la forma adjudicant-los clarament la seva funció de mitjans, d'intermediaris. Podent-se entendre des de una metàfora natural com la obligada adaptació de qualsevol element a un medi o entorn buscant amb ell la màxima adequació, inclús com a rendiment en una finalitat que cal definir.

El tema del color però en el teu treball té molt pes, el que no és normal en actuacions escultòriques.

El valor del color està en el seu valor com a llum. I a partir d'aquí és molt important entendre la relació Llum-Espai. La llum en la creació d'espais permet parlar del material i de l'immaterial, doncs té un caràcter immaterial però es fa visible només per la matèria. El color és la llum com a qualitat associada als objectes o a l'espai amb un caràcter dinàmic que permet una riquesa infinita de matisos i valors visuals que obliga a pensar que no posem color a les escultures, sinó que són les pròpies actuacions en l'espai i en els objectes les que participen ja del color. Això permet dir que tots aquestes qualitat poden ser utilitzades en funció de l'efecte que volem crear en l'espectador-usuari que participa o no d'aquest lloc. La paraula efecte obliga a pensar en funció de què es produeixen arquets efectes, respecte de quines causes són efectes. Veure la intervenció artística com a generació d'efectes o com efecte d'una causa que és més important.

L'interès de desvetllar un efecte forma part d'un univers d'inquietuds que es poden titllar de barroques. I que com a intervencions que prioritzen la consecució d'un efecte entrarien en col·lisió amb una arquitectura que seria la de l'urbanisme ordinari.

No defujo una inclinació barroquitzant, com a creació d'una escena, una escenografia que permet crear una complexitat interna en les obres en les que administrar totes les qualitats expressives superposades a diferents nivells de contingut sota una estructura que pot ser descriptiva, narrativa o simbòlica. Tot això ho trobo paral·lel a la complexitat que es dona en la ciutat contemporània entregada a un caos barroc i visual sense altres nivells de qualitat ambiental, encara que els espais en que es poden donar aquestes intervencions escultòriques l'entenc com carregat d'una més gran densitat, amb un altre grau de concentració significant.

Destapant l'absoluta fragilitat de la percepció sotmesa a tota mena de trampes...

Trampes si, però que tot i falsejant mostren qualitats i relacions reals. Poder utilitzar els objectes fals per parlar o posar en evidencia situacions certes. Artificialitat com a possibilitat de fer visible el que és invisible, visible el que ja ho és i fins i tot fer invisible el que és visible.

Aquesta línia de treball estaria propera a un tipus d'arquitectura que podríem anomenar arquitectura parlant, clarament pre-moderna, no racionalista, no funcionalista?

Si certament, un model que sempre he tingut en la meva escultura és el que es podria anomenar arquitectura significant, la que treballa la forma i l'espai amb una funció que donaria preponderància al significat. En la qual es pot reconèixer els diferents nivells d'administració del significat, en la definició de l'estructura de l'espai, en l'ús de les qualitats ambientals, en la utilització d'imatges i elements simbòlics i en els usos i rites que s'hi corresponen. En un seguit d'escales dimensionals que participen però d'un mateix contingut emocional, i que poden alhora integrar-se en un context més ampli.

Per acabar podries manifestar quin és el teu parer respecte de les condicions, els estris programàtics i institucionals que propicien actualment l'actuació artística en l'escenari públic?

Qualsevol reflexió sobre les condicions actuals ens hauria de portar a l'obligació d'intervenir d'una manera activa en l'escenari públic.
S’estan definint nous models de ciutat i nous usos d'aquesta. Hi ha un interès per entendre tot el territori com a substrat de comunicació i en això hi ha un esforç de totes les institucions per negociar quina ha de ser la dimensió pública en l’ús de l'espai i en definir els seus valors d'identificació.
Les intervencions artístiques cal que tinguin una visió el més global possible que afavoreixi la creació de models de definició i d'obertura constant del que és aquest escenari públic. Models que defineixin quines condicions reclamen una actuació artística, a qui va dirigida, en quin lloc s'ha de treballar i amb quins instruments. En definitiva, quin lloc es genera per que com individus hi puguem intervenir activament i participem de manera conscient del significat del seu espai i dels temps superposats que hi permeten la nostra identificació.