Capítol 25
EL RAVAL: LA LLUITA FRAGMENTADA O L’ACTUACIÓ ANESTESISTA DE
L’AJUNTAMENT
"La reforma interior de la ciudad representa
en el orden puramente económico lo que los franceses llamarían
la 'mise en valeur' del Casco Antíguo.[...] Lo más probable
es que la empresa de la reforma active la acumulación de capitales,
[...] la reforma es un negocio soberbio para la capital catalana.
Los especuladores encontrarán en la reforma empleo múltiple
para sus audacias; los constructores de edificios reclutarán ejércitos
de albañiles, carpinteros, pintores y jornaleros de otras variadísimas
artes para levantar rápidamente las nuevas viviendas; los contratistas
de obras se dispondrán a canalizar las nuevas vías y a urbanizarlas
y a proveerlas de toda clase de servicios municipales; los propietarios
sentirán el acicate de los negocios realizados en las ventas y
en las compras de terrenos en que se disputará una buena parte
del aumento del precio producido por la reforma."
Ajuntament de Barcelona, Reforma y mejora del Interior de la Ciudad. Memoria
y proyecto de Contrato con el Banco Hispano-Colonial (1907, pp. 288-289)
Crònica
de la no-resistència
Pot semblar sorprenent que una transformació urbanística
com la del Raval, de conseqüències tan negatives per a la
gent que hi viu, no hagi estat contestada amb molta més força
de la que s’ha evidenciat. Intentarem explicar què ha succeït
al barri en les darreres dècades.
En primer lloc, el poder polític ha utilitzat tots el mitjans al
seu abast per presentar qualsevol reforma urbanística com un concepte
positiu per se, ignorant totalment les conseqüències negatives
que comportava i jugant alhora amb el desconeixement i els prejudicis
que històricament han existit respecte al Raval, procés
que s'ha seguit també en altres ciutats europees. S’ha planificat
una transformació urbanística i del teixit social del centre
de Barcelona, que en el cas del Raval ha estat legitimada per l’estigmatització
del barri, afavorida per la degradació d’un entorn secularment
desatès per les institucions.
L’"anestèsia" amb què s’ha realitzat
aquesta operació ha tingut diversos components. D’una banda,
l’Ajuntament ha utilitzat tots els seus aparells propagandístics
legitimadors: és el que Stefanie von Heeren anomena "la gran
inversión en papel couché" (La remodelación
de Ciutat Vella. Un análisis crítico del modelo Barcelona,
Barcelona, 2002, p. 55) i que podríem considerar l’anestèsia
"suau". D’altra banda, ha recorregut a una altra via molt
més dura delegada a FOCIVESA/PROCIVESA (empreses mixtes de capital
públic i privat a les quals s’ha encarregat l’execució
dels plans urbanístics, mitjançant l’expropiació
i venda de solars), acompanyada d’una repressió duríssima
a tots els col·lectius amb un missatge crític envers l’Ajuntament.
Un tercer component, no menys important, ha estat la cobertura proporcionada
per l’Associació de Veïns del Raval que, a part de participar
directament en operacions com la de l’illa Robador a través
de la seva cooperativa d’habitatges, ha fet sovint funcions de portaveu
de PROCIVESA. Aquesta col·laboració amb l’Ajuntament
ha estat confiada en els últims temps, coincidint amb la necessitat
d’un canvi d’imatge, a la Fundació Tot Raval, que té
un paper fonamental en la legitimació de la transformació
social que s’ha produït al barri. Amb aquesta fundació
el Consistori ha canviat l’estratègia de la repressió
per la neutralització de veus crítiques mitjançant
la seva integració.
En segon lloc, la majoria d’afectats s’han trobat sols, sense
prou informació per poder defensar-se ni capacitat d’articular
una resposta col·lectiva; sense gairebé cap suport extern
i vivint al mig d’un entorn degradat: un paisatge d’edificis
afectats des de fa molt temps, a vegades semienderrocats, i d’unes
obres que no respecten els veïns i que s’allarguen durant anys.
Cal conèixer la història del Raval i la seva composició
social per entendre les condicions del veïnat per enfrontar-se a
aquest atac. A continuació intentarem fer-hi una aproximació.
Segles d'oblit i deixadesa: un barri residual
L’origen del Raval es troba en un assentament ante muros, l’indret
on els comerciants s'aturaven abans d’entrar a Barcelona o bé
es quedaven per vendre-hi les seves mercaderies sense pagar duana. Un
lloc on es van establir proscrits, captaires i gitanos que no podien entrar
pel perill de ser expulsats o detinguts. A l’encreuament dels carrers
del Carme i Hospital es va constituir un nucli de trama irregular de mercats,
tavernes i prostíbuls enmig d’una zona agrícola amb
alguns monestirs dispersos (com p. e. Sant Pau del Camp). Aquesta estructura
urbanística i social diferent es mantingué fins i tot després
de la inclusió del Raval en el sistema de muralles de Barcelona
a mitjans del segle XIV.
La situació canvia radicalment quan comença la industrialització
a finals del segle XVIII: s’hi construeixen tallers i fàbriques.
Una forta immigració procedent del camp provoca una explosió
demogràfica i un gran amuntegament de gent. En aquesta època
al Raval es donen unes condicions de vida encara pitjors que al Casc Antic.
Aprofitant aquestes circumstàncies, apareix una classe especuladora
que s’enriqueix gràcies a l’escassetat de sòl
i habitatges. S’obren carrers nous i es construeixen edificis d’habitatges
i fàbriques on fins aleshores hi havia horts.
L’enderroc de les muralles de Barcelona i l’inici de la construcció
de l’Eixample segons el Pla Cerdà (1859) no porten gaires
avantatges per al Raval. La densitat encara augmenta més i també
empitjoren les condicions higièniques dels habitatges, mentre l’Eixample,
a més, ocupa l’últim espai lliure de l’entorn.
Respecte a la planificació urbanística-arquitectònica
del Raval es poden observar, en els darrers cent anys, certes línies
d’actuació. La primera deriva de les propostes del Pla Cerdà
i serà predominant fins després de l’aprovació
del Pla General Metropolità (PGM): l’obertura de carrers amples
amb enderrocs als laterals i la construcció d’una franja de
nova edificació de dimensions i funcions diferents.
A les zones afectades es generen grans expectatives especulatives, que
no arriben a complir-se (a diferència del Casc Antic, on s’obre
i s’edifica la Via Laietana, els carrers Princesa i Ferran i s’inventa
i crea el Barri Gòtic), però que encara agreugen més
les condicions de vida al barri: s’ajornen reformes i construccions
noves, fet que és a la base d’un llarg procés de degradació.
El Raval ha estat quasi des dels seus inicis un barri de recepció
d’immigrants sense recursos, acabats d’arribar, i al mateix
temps d’emigració de població autòctona o ja
integrada que ha aconseguit millorar d’alguna manera la seva posició
social. Es configura, per tant, com un "refugi de pobres". Per
la seva composició social, esdevé un dels feus del moviment
obrer català, i en particular de l’anarquisme. Els fets de
la Setmana Tràgica del 1909 o el pistolerisme gangsteril de la
patronal hi tindran una fortíssima repercussió.
Igualment es constitueix al Raval Sud l’anomenat Barri Xino. Sectors
marginals, tals com la prostitució, que ja hi eren presents des
de finals del segle XIX, formen aquí un dens entramat de barri
portuari amb bars, pensions de mala mort i habitacions rellogades (que
tornem a trobar avui dia sota la forma dels "llits calents").
El barri es converteix en una zona d’oci per als més pobres,
estigmatitzada per la burgesia, però que serveix de refugi per
a gent molt diversa a causa de l’accessibilitat dels lloguers i la
capacitat del veïnat de tolerar l’existència paral·lela
de maneres molt diferents de viure. Es crea el mite del Barri Xino.
Un canvi important del model urbanístic arriba amb l’elaboració
(a partir del 1932) del Pla de Sanejament del Casc Antic (inclòs
al Pla Macià) pel GATCPAC i l’Ajuntament, la novetat del qual
radica en el fet que prescindeix completament de l’obertura de nous
carrers a Ciutat Vella, considerant que no és econòmic afectar
moltes finques i que, a més, és poc eficaç per millorar-hi
les condicions de vida, ja que la intervenció es concentra en una
franja estreta. Partint d’una anàlisi detallada del barri,
l’estat dels edificis i els problemes sanitaris, el pla proposa la
creació de petites places i parcs amb equipaments públics
ben repartits per tot el barri i la substitució de cases on el
mal estat d’edificació ho aconsella.
La victòria dels feixistes acaba amb qualsevol esperança;
comença la repressió i la desarticulació del teixit
social del barri. En el camp urbanístic, l’Ajuntament torna
a la línia de l’obertura de grans eixos viaris. A part d’algunes
intervencions al Raval Nord, tot es concentra en la gran operació
de l’Av. García Morato (a partir del 1959). Aquest projecte
comporta l’eliminació de gran part de la trama urbana entre
Nou de la Rambla i Drassanes.
Després de la mort de Franco la crisi econòmica sacseja
el barri durant la "transició" amb percentatges d’atur
superiors al 30%, agreujant novament els processos de marginació
i les seves seqüeles (drogues, sida...). Els veïns que s’ho
poden permetre canvien d’aires. El barri envelleix: la població
jove marxa.
L’Ajuntament postfranquista comença la seva actuació
seguint amb el que hi havia: l’any 1976 s’aprova el PGM (Pla
General Metropolità), elaborat encara pels tecnòcrates franquistes,
tot i que amb algunes suavitzacions. Es mantenen les afectacions de grans
parts del Raval per a l’obertura dels eixos viaris, en la mateixa
línia arquitectònica dibuixada des de finals del segle XIX.
L’any 1982 s’elabora el PERI (Pla Especial de Reforma Interior)
integrant inqüestionables necessitats urbanístico-arquitectòniques
i negociant exigències d'associacions veïnals, però
en un ambient de conversacions tancades. Una altra problemàtica
del PERI és una certa malaptesa i inexperiència tècnica:
s’hi pot observar una fixació en allò merament quantitatiu
(és a dir, la quantitat dels enderrocs) per realitzar un "esponjament"
del barri. Es decideix obrir grans zones lliures amb una localització
que coincideix amb els eixos viaris previstos des del Pla Cerdà,
i no s’intenta una distribució homogènia i igualitària
de les intervencions al conjunt del barri. Consegüentment, emergeixen
zones fashion al costat d’altres on s’acumula la més
absoluta misèria. Cal constatar, doncs, la manca d’una anàlisi
sociològica o mediambiental en el PERI, on les intervencions es
decideixen per criteris arquitectònics derivats d’un cert
estil postmodern. Els àmbits d'actuació són massa
grans i tenen resultats difícilment previsibles, i gairebé
no s’intervé en la rehabilitació i modernització
dels habitatges existents. Finalment, el PERI s’aprova l’any
1985, i ja serà intocable a causa de rivalitats en els diferents
àmbits de l’Administració (per modificar-lo han de
coincidir Ajuntament i Generalitat).
En el PERI ja s’han creat les bases de la segona de les abans mencionades
línies d’actuació urbanística-arquitectònica:
els enderrocs massius d’àmplies zones del barri, eufemísticament
designats amb el terme "esponjament".
Tot s’accelera quan l’any 1987 Joan Clos és nomenat regidor
del districte de Ciutat Vella. Un any més tard es crea l’empresa
mixta pública-privada PROCIVESA, que executarà el PERI combinant
mètodes d’intervenció pública, com les expropiacions,
amb els de l’economia privada, com la compra-venda de solars i edificis
per aconseguir beneficis econòmics.
L'arribada de l’heroïna al Raval contribueix a destruir la convivència
social i desprestigiar el barri. Aquest mateix any 1987 un altre esdeveniment,
l’anomenada "guerra de la droga", aporta nous arguments
per a les intervencions urbanístiques de l’Ajuntament. Aquest
serà l’impuls definitiu per a l’aprovació i l’execució
ràpides del Pla Especial Illa Sant Ramon, un pla que amplia les
actuacions previstes al PERI en una vasta zona d’enderrocs i posteriors
reedificacions, i que introdueix tipologies d’edificis que no s’adapten
a l’escala de Ciutat Vella i que impedeixen el desenvolupament de
la varietat d’usos típica del barri.
A continuació es modifiquen més zones del PERI a través
de Plans Especials (PE) i Estudis de Detall (ED), de cara a crear zones
d’actuació contigües molt més grans (= enderrocs)
i que comporten un efecte a escala metropolitana (introducció d'equipaments
i entrada de trànsit rodat).
L’execució dels plans s’accelera: PROCIVESA enderroca
i trasllada els veïns sense gaires miraments. El nombre d'habitatges
es redueix considerablement i només una part dels veïns són
reallotjats al barri. Molts dels altres han anat a parar al costat de
la Ronda Litoral o bé a altres llocs allunyats del Raval. Els habitatges
nous es construeixen amb un cost de construcció per m2 baixíssim,
amb les conseqüents deficiències de qualitat. Respecte als
edificis antics, només es promou la subvenció de l’agençament
de les façanes; tota la resta (banys i cuines) queda igual si no
ho reformen els inquilins. Les condicions insalubres i la misèria
es mantenen.
Els joves que no poden adquirir o llogar un habitatge en un barri "com
cal" s'instal·len al Raval, on la manca de qualitat de vida
queda compensada per preus més assequibles. Ells seran un primer
grup de nous veïns que afavorirà involuntàriament l’arribada
d’una nova població amb un nivell econòmic molt més
alt. Paral·lelament comença a arribar un alt nombre d’immigrants
provinents d’altres continents, sobretot pakistanesos, marroquins
i filipins.
En aquest moment es produeix un fet inèdit: una associació
sorgida d’una escissió de l’Associació de Veïns,
la Taula del Raval, present al barri des dels anys 80, s’oposa a
l'Ajuntament. De totes les resistències als projectes urbanístics
del Raval, aquesta ha estat la més coneguda públicament,
i, en aquest cas, de forma molt desafortunada. Els atacs a la Taula mostren
la desmesurada resposta repressiva del poder polític i econòmic
contra qualsevol iniciativa veïnal contrària a la transformació
del Raval.
La Taula del Raval aplegava a principis dels 90 un grup heterogeni de
veïns preocupats per uns plans de reforma urbanística que,
sense respondre a les demandes i sense haver estat consensuats al barri,
perfilaven un canvi dràstic i gens respectuós amb el seu
teixit social. Aquesta sensació general de frustració cristal·litza
en una demanda contra el Pla de l’Illa Robador, l’any 1995,
fonamentada en la inexistència dels 2.700 m2 de zona verda previstos
al sector II (Raval sud). La Taula presenta una contenciós administratiu
a l’Ajuntament reclamant aquesta zona verda i el guanya, fet que
crea un precedent significatiu, ja que no s’havia presentat cap altre
contenciós d’aquesta importància al Raval.
La resposta va ser extremament dura: l’any 1997 va esclatar un muntatge
mediàtic, conegut públicament com el "Cas Raval",
en què es va utilitzar la relació d’un presumpte pederasta
amb la Taula del Raval per incriminar-la en una suposada xarxa d’explotació
sexual de menors. El president de l'associació va arribar a ser
empresonat a partir d’unes proves dubtoses. Posteriorment va ser
exculpat i excarcerat. El mal, però, ja estava fet.
La reconquesta: eliminació de la identitat i venda de la façana
A partir dels anys 90 es fa notar una tercera línia de la política
urbanística de l’Ajuntament. Basant-se en l’estudi previ
Del Seminari al Liceu (1980), de Lluís Clotet, Òscar Tusquets
i Francesc Bassó, es proposa la implantació de grans equipaments
culturals al Raval Nord formant un "recorregut cultural". Successivament
s’hi construeix un gran nombre de nous equipaments amb funcions de
centralitat metropolitana: el MACBA, el CCCB, la Facultat de Ciències
de Comunicació (URL), les Facultats de Geografia, Història
i Filosofia (UB) (al Raval Sud seran la Rambla del Raval com a escenari
per a grans concerts i festivals, l’hotel de luxe i la Filmoteca
a l’Illa Robador). Aquestes actuacions pretenen seguir l’exemple
de la inserció del centre Pompidou al barri del Marais, a París,
que va provocar un procés de transformació i revalorització
molt fort. Al Raval Nord aquest procés deriva ja directament en
la integració del barri en el procés de la comercialització
de Barcelona com a marca d’oci i producte de consum sense dissimular-ho
gaire com a contingut cultural (un exemple anecdòtic: la multitud
de persones passejant per un MACBA completament buit en el seu primer
dia de portes obertes). El "recorregut cultural", també
mal anomenat "eix cívic", no significa res més
que una nova forma de carrer comercial dedicada a la contemplació
i compra de productes artístico-artesanals per part de turistes
o consumidors provinents d’altres barris. El Raval s’està
convertint en un barri fashion, cosa que ja s’ha aconseguit al barri
del Born, amb preus de l’habitatge que se situen entre els més
alts de Barcelona.
Paral·lelament a aquest canvi d’orientació, l’Ajuntament
recorre a un canvi d’aparença. Després de rebre força
crítiques i per tal d’adaptar el seu discurs a l’habitual
de l’entorn europeu, tot es tenyeix de participació i de sostenibilitat
per al públic exterior (mentre que el tracte real als veïns
queda igual). L’Ajuntament no afronta ni pretén atacar els
problemes socioeconòmics de fons. La seva estratègia és
dispersar la pobresa i la marginació cap a altres indrets. Darrere
les reformes apareix una enorme especulació immobiliària.
Amb reformes, "sanejament" del veïnat i preus més
alts arriben al barri sectors socials de superior capacitat adquisitiva.
Enmig de les fortes transformacions urbanístiques i els enderrocs
de la Rambla del Raval, neix la CRIT el 1998, una coordinadora de veïns
afectats per les expropiacions executades per PROCIVESA sorgida de les
assemblees contra l’especulació a l’Ateneu del Xino,
que realitza diverses accions reivindicatives al Raval, a través
de les quals s’hi involucren més veïns/es del barri.
La CRIT, a més de defensar els drets dels veïns com a expropiats
i com a residents del Raval, tenia com a finalitat denunciar aquest procés
de transformació urbana al Raval i a tot Barcelona, constatant
les seves irregularitats, la manca d’informació que patien
els afectats i també el procés de substitució social
que s’estava produint al barri. També denunciava la falta
de respecte del teixit històric i social de Ciutat Vella i la destrucció
del seu patrimoni arquitectònic. En aquest sentit, va col·laborar
amb els Veïns en Defensa de la Barcelona Vella, que van publicar
l’any 2000 el Catàleg de la Destrucció del Patrimoni
Arquitectònic Històrico-Artístic del Centre Històric
de Barcelona d’Octavi Alexandre.
Les persones involucrades en la CRIT feien reunions de veïns/es a
l’Ateneu del Xino, publicaven els butlletins El Derribo i El Niu
per visibilitzar aquests casos, posar en comú la informació
que podia ajudar altres veïns i també buscar assessorament
legal que els permetés tirar endavant les seves reclamacions. Mitjançant
aquest grup molts afectats van veure millorades les pèssimes condicions
en què havien estat expropiats.
Ja s’han evidenciat les condicions i les conseqüències
socials de la transformació del Raval: la millora de les condicions
de vida dels seus habitants passa a un segon pla en el concepte urbanístic
de l’Ajuntament, i només els preocupa quan algun cas comença
a sortir en els mitjans de comunicació i provoca l’alarma
social. La marxa silenciosa dels habitants sortint cap a barris de l’extraradi,
residències per a gent gran, psiquiàtrics... forçada
per l’especulació no molesta gaire els governants municipals,
sinó que els facilita els seus plans de canviar radicalment el
caràcter social i cultural del barri.
Ara, és allò "cultural" el que preocupa, el negoci
amb la cultura... Al voltant dels nous equipaments "dinamitzadors",
promotors privats fan rehabilitacions integrals (anomenant els pisos "loft")
i construeixen habitatges per a una població nova que pot permetre’s
el luxe de comprar-los. Apareix el fenomen que posteriorment es coneixerà
com a mobbing immobiliari, és a dir, les pressions i coaccions
a llogaters i propietaris perquè abandonin el seu habitatge o negoci
per aprofitar l’edifici o el solar per obtenir-ne beneficis molt
superiors, ja que el sòl s’ha revaloritzat moltíssim.
El mobbing ha anat augmentant fins a convertir-se en un problema social
d’extrema gravetat al barri, l’expressió més extrema
i al·legal d’un procés de substitució social
que ja s’estava produint per altres mitjans. En aquest fenomen s’observa
clarament la implicació dels interessos del capital privat en la
transformació del barri (recordem que PROCIVESA és privada
al 49%).
Els veïns segueixen reaccionant davant les actuacions de l’Ajuntament,
encara que de forma discontínua.
Al maig del 2002 es tanquen les piscines Folch i Torres sense avisar els
usuaris, suposadament pel mal estat de l’edifici. En substitució
hi havia projectades les piscines de Can Ricart, que encara no han estat
construïdes. Els afectats es van constituir en grup reivindicatiu
(cal remarcar que no van rebre cap suport de l ‘Associació
de Veïns del Raval) i van fer diverses protestes: manifestacions
que van arribar a tallar la Ronda de Sant Antoni i el Paral·lel,
la recollida de més de 4.000 firmes i una tancada a l’edifici
que va obligar els representants polítics a presentar-s’hi.
Aquestes mobilitzacions van representar l’aglutinació de grups
molt heterogenis en una situació que en principi pot semblar poc
important, però que va ser vista des del principi com un símbol
de la resistència contra els processos especulatius al barri _és
molt revelador que una de les consignes fos "Avui són les
piscines, demà serà casa teva".
Al mateix temps un edifici al carrer Joaquín Costa cantonada amb
Valldonzella va ser comprat per una immobiliària i immediatament
declarat en ruïna per rescindir els contractes de lloguer dels habitatges
i del bar Kogo, que estava als baixos. Els llogaters van sostenir les
seves reivindicacions amb una sèrie de manifestacions, festes i
una rua pel barri el dia del tancament del bar. Al final van aconseguir
ser reallotjats al barri, tot i pagar un lloguer més alt.
En el context d’especialització del Raval com a zona d’oci
i consum cultural, la Comissió de Veïns dels Carrers Lleó,
Paloma, Tigre i Lluna aplega veïns i veïnes afectats per la
contaminació acústica produïda per la discoteca La
Paloma, que els últims anys ha ampliat les seves activitats incomplint
la normativa pel que fa a aquesta qüestió.
A més de tot això, cal destacar altres resistències
de caire individual, com la d’un veí del carrer Robador que
va protagonitzar una espectacular reivindicació amenaçant
de llençar-se del terrat en ser-li rescindit el contracte del pis
on havia viscut tota la vida. Aquesta i altres mobilitzacions amb major
o menor difusió constaten la resistència d’un barri
que es nega a perdre els seus drets i la seva identitat.
La situació actual del Raval es deixa entreveure en algunes dades
socioeconòmiques, extretes entre d’altres fonts de la Guia
Estadística: Ciutat Vella en xifres (Ajuntament de Barcelona, 2002)
o de les actualitzacions més recents de la web d’estadística
municipal:
Amb una superfície de 108,86 ha, la població ha crescut
de 34.871 habitants el 1996 fins a 37.498 (2001) i 45.611 (2003). Un creixement
molt més ràpid que el de la ciutat de Barcelona, que ha
anat perdent habitants fins l’any 2000. Com a conseqüència,
la densitat urbana s’incrementa de 320 habitants per hectàrea
fins a 419, cosa que fa del Raval el racó més dens de Barcelona
(densitat de Barcelona al gener del 2003: 156,8 hab./ha). Paradoxa: l’esponjament
incrementa la densitat (possiblement, entre d’altres factors, per
la progressiva ocupació de nombrosos pisos que restaven tancats).
La taxa de mortalitat era l’any 2000 clarament superior a la de Barcelona
(13,3 davant un 10,3). El mateix any l’esperança de vida en
néixer era de 71,32 anys al Raval, força inferior als 78,12
anys de mitjana de la ciutat.
Segons les últimes dades disponibles (del 1991, però en
bona part encara vàlides) el parc d'habitatges del Raval es caracteritzava
perquè un 46% de les llars disposava de no més de 60 m2
de superfície; un 22% estaven desocupades; un 78% havien estat
construïdes abans del 1940 (compareu-ho amb el 25% de la ciutat)
i un 52% eren de lloguer (davant un 32% de la ciutat).
A falta de dades exactes sobre els ingressos familiars, l’Ajuntament
mesura la situació econòmica de la població dels
barris mitjançant l’anomenat Índex de capacitat econòmica
familiar. Al darrer estudi, de l’any 1996, la dada referent al Raval
és de molt la més baixa de la ciutat: 59,2 davant de l’índex
100 de Barcelona.
Les darreres dades disponibles, de l’any 1996, sobre la distribució
de l’atur per barris també mostren un contrast entre el Raval
i la ciutat prou aclaridor: els índexs respectius eren del 33,25%
i 20,62%.
Si confrontem aquestes dades amb les del preu de l'habitatge, el panorama
que es perfila és de col·lapse econòmic de la població
tradicional del Raval.
L'evolució del preu del m2 dels immobles en les seves diverses
modalitats, lloguer o propietat, locals o habitatge (dades dels anys 1997,
1999, 2001 i 2003) constitueix el paràmetre de referència
en relació als efectes de les reformes urbanístiques executades
i previstes.
L’increment global del període 1997-2003 l'estimem, al Raval
i pel segment d’habitatge de propietat de segona mà, en aproximadament
un 240%, mentre que la mitjana de Barcelona ciutat arriba a tot estirar,
segons les nostres estimacions, al 150%.
Els increments més brutals en els preus tenen lloc en el segment
de segona mà, on al Raval s’incrementen des de 866 €/m2
el 1996 (no figura a la taula) fins els 2.959 €/m2 el 2003. Pel que
fa als preus actuals (del 2004), hem fet un estudi "de camp"
(centrat en l'àmbit del Raval i d’habitatges de venda de segona
mà) que ens permet aventurar que ens trobem al voltant dels 3.235
€/m2 (538.259 ptes./ m2); als voltants del MACBA es troben preus
fins a 4.200 €/ m2.
Les xifres confirmen en el terreny de l'habitatge el paper promotor de
l’especulació que han tingut les reformes urbanístiques.
I alhora mostren que ha arribat una segona tongada especulativa centrada
en el parc de botigues i locals comercials. Les immobiliàries es
desfaran dels botiguers ara establerts, la major part del quals (molts
d’ells pakistanesos, marroquins...) no podran fer front als increments
que els seran exigits ni a l’aplicació més severa de
les normatives municipals sobre comerç.
En resum: La misèria persisteix al barri. Només que ara
està molt concentrada (al Raval sud) i subjecta a una explosió
dels costos de vida (habitatge, etc.). Mentrestant alguns dels nous habitants
gaudeixen de l’aspecte pintoresc de multiculturalitat pel qual han
hagut de pagar tant.
La renovació del Raval ha estat i continua sent un procés
amb un cost social importantíssim obviat o senzillament negat per
les institucions públiques, i legitimat per un corpus ideològic
que es fonamenta en les propostes de rehabilitació "higienistes",
mutades les darreres dècades del segle XX en projectes de "revitalització"
econòmica basada en l’estímul de la iniciativa privada,
en un context general d’hegemonia neoliberal (en el qual, per exemple,
l’Administració renuncia a qualsevol política intervencionista
sobre el mercat de l’habitatge, desregulat a partir del Decret Boyer
del 1985) i de mercantilizació de qualsevol aspecte de la vida.
Per acabar, esmentarem un dels darrers brots de resistència que
ha vingut a sumar-se als que hem apuntat anteriorment. L’estiu del
2003 un grup de veïns i veïnes del Raval preocupats i afectats
per l’especulació i els casos de mobbing immobiliari, alguns
dels quals pertanyen també a altres col·lectius del barri
(ETS Ciutat Vella, Ateneu del Xino, Veïns i Veïnes en Contra
de l’Eix Sant Pau-Rambla del Raval) resistents a la transformació
del Raval, formen la Coordinadora Contra l’Especulació del
Raval. La seva intenció és visibilitzar els problemes dels
afectats pel mobbing immobiliari i l’especulació provocada
per les transformacions urbanístiques, oferir-los assessorament
legal i alhora coordinar accions amb altres col·lectius veïnals
de la ciutat i d’altres municipis (Plataforma Veïnal Contra
l’Especulació i en Defensa del Territori). La Coordinadora
es reuneix a l’Ateneu del Xino (C/Robador, 25) i ha participat en
les protestes contra el tancament del Bar Ciutat Vella (últim resistent
a les expropiacions de l’Illa Robador), contra l’intent de l’Ajuntament
de precintar l’Ateneu del Xino i en nombrosos actes reivindicatius
dels veïns afectats pel mobbing al barri.
Coordinadora Contra l'Especulació al Raval
Barcelona, maig del 2004
Capítol 25 del llibre:
Barcelona marca registrada, un model per desarmar
Edicions Bellaterra i l'Editorial Virus
www.barcelonamarcaregistrada.com